Alguna cosa més que pura infanteria

Esquerp, incrèdul, ingovernable; generós.

El teu comiat ha escampat un baf de desconcert, d’absurd que tot ho embruta i invalida.

Vas ser un invisible. Pura infanteria. Un més que abocava hores i mals d’esquenes a una quimera, a un projecte sense cara i ulls, a un tret a l’aire.

Potser hauríem d’interpretar el teu adéu com un relleu: ara hauran de ser altres els que continuen bastint l’edifici. O potser, simplement, t’has deslliurat del maldecap.

Tal vegada no calga dir res, només acceptar el colp i refugiar-se en allò que cadascú trobe. Però com deixar de sospesar el que ha estat l’esforç de tota una vida?

Per exemple, la temptativa de crear l’Associació Cultural Imatge Nostra i parir-li una casa. Un indret amb les parets esguitades d’escrits i fotografies amb l’esperança que aquestes esdevinguen un corcó en la ment del visitant, una llavor que germine en rebel·lia.

O com mesurar l’esforç de teixir la web Les Terres del Bon Dia, concebuda per reptar al visitant a abandonar la indiferència envers la realitat que l’envolta; a interessar-se pels aspectes més quotidians i invisibles, aquells que dormen abandonats en un racó i que no recompensaran la nostra atenció amb prestigi? En un documental que vareu elaborar de joves déieu «perquè estimem allò lleig i allò bonic». La marginalitat està farcida d’exabruptes, però també de tendresa, d’amor.

O com ponderar l’aportació de qui s’entesta en recuperar el Diccionari valencià-castellà de Carles Ros de l’any 1760 i, que per a fer-ho, digitalitza totes i cadascuna de les seues pàgines per després distribuir-lo en cedés entre “la clientela” d’una taverna cada cop més preocupada per la mistela i menys per la filologia?

I de nou, com avaluar l’exercici d’elaborar monogràfics fotogràfics i documentals sobre la geografia del País Valencià per després, de nou, distribuir-los en cedés en eixe espai amagat en un carreró de Ciutat Vella?

I no vull acabar sense citar l’ordinador. Un detall mínim, potser ridícul per a qui no el va conéixer, però tan simbòlic. Quina tendresa més desacomplexada la d’aquell que ubica un artefacte de cuirassa groguenca a disposició del visitant que reclame poder guarir-se les ferides sobre el full virtual o capbussar-se en la xarxa per fugir d’una conversa pujada de to.

I com cal ser prudents, i no deixar-se enlluernar, caldrà reconéixer que a bon segur no has estat una excepció, que els nostres pobles amaguen una multitud de guerrillers anònims, de savis anàrquics, d’esforçats militants. Tu però, has estat el nostre, el que hem conegut i de qui hem aprés. Algú de qui heretar la gosadia d’intentar governar-se amb les pròpies regles, de qui dibuixa un objectiu i no l’abandona, i, sobretot, de la fermesa de qui n’assumeix les conseqüències.

Posdata:

Malauradament la web lesterresdelbondia.eu ja no es pot visitar. Per consolar-nos podem sovintejar dos blocs paral·lels que Patrici Pujades també va posar en marxa, i que, tot i que no són representatius de la web, si almenys, desprenen el seu aroma. En un d’ells va realitzar una de les tasques que més em feia somriure en els últims anys, i una bona mostra de la seua genorositat. Es va dedicar a elaborar encreuats per difondre la llengua i el nostre patrimoni. Ah, i com no, va dissenyar una nova senyera valenciana. Una bandera que fugira del «barroquisme de la coronada» però que, alhora, acollís un poc de blau, en aquest cas, més clar, per poder ser acceptada per la majoria de valencians. I com sempre, sense res a canvi. Tot un filantrop. També hi afegisc la web Lesterresdelbondia.eu per si algun dia la recuperem.

Pater Costeres Turmell
Pedaços del País
Lesterresdelbondia.eu

Tot, en record i en homenatge de Patrici Pujades i Tormo.