La vivenda és sòbria

La vivenda és sòbria, humil, eixuta. Es divideix en tres estances: la sala d’estar-dormitori que presideixen uns espartans llits de fusta, la cuina que acull un ennegrit foguer amb un cabàs de llenya als peus i el jardí on les gallines rastregen el terra a la recerca d’algun gra amb què omplir l’estómac. Al fons, uns frondosos plataners camuflen la dutxa i el comú.

La casa és a Primavera del Ixcán, al departament del Quixé, a Guatemala.

Continua llegint

Alguna cosa més que pura infanteria

Esquerp, incrèdul, ingovernable; generós.

El teu comiat ha escampat un baf de desconcert, d’absurd que tot ho embruta i invalida.

Vas ser un invisible. Pura infanteria. Un més que abocava hores i mals d’esquenes a una quimera, a un projecte sense cara i ulls, a un tret a l’aire.

Potser hauríem d’interpretar el teu adéu com un relleu: ara hauran de ser altres els que continuen bastint l’edifici. O potser, simplement, t’has deslliurat del maldecap.

Tal vegada no calga dir res, només acceptar el colp i refugiar-se en allò que cadascú trobe. Però com deixar de sospesar el que ha estat l’esforç de tota una vida?

Continua llegint

Mans de sucre i besos al coll

A la casa tot ha esdevingut petit i tendre, extremadament suau, com un cant de xiuxiuejos que et bressola, acull i acarona; com si la remor de la mar s’hagués arrecerat al sofà decidida a prometre viatges infinits. Com la galta de la petita que devora hores de son com sols ho fan els infants.

A la casa, ara tot són carícies, mans de sucre i besos al coll com gotes d’aigua. Un vernís de color ametla ompli cada mil·límetre, i per moments, sembla que el capvespre vaja a germinar en qualsevol racó.

Resseca

La casa és vella, resseca, amb la pintura escatada. La sorra s’amuntega a la porta. Els pins, convalescents, agonitzen de lumbàlgia; i arreu, un polsim de salabror ho esmicola tot. El rellotge, mandrós, s’alenteix. Mentrestant, una ombra de depressió turmenta el caminant.

Qui visitarà la casa les feridores vesprades d’hivern quan el vent arrape els arbres malalts de tanta nostàlgia?

I què dir dels apartaments ferestegs. Qui els habitarà quan el vent desesperat udole pels cantons?

Aleshores tot serà grotesc, brut, humà.

Desig salobre

Les ones exhalen el seu últim alé que es diposita sobre la seua pell en forma de vaporosa escuma. Els granets de sorra ensucren els seus cossos de pigues daurades, i ells, famolencs i assedegats, només esperen el moment de recórrer-ne cada pam per poder apaivagar l’avidesa que els inunda. Descompten els segons que els separen d’assaborir el seu gust salobre mentre invoquen les profunditats més inabastables de la carn. És així com els agrada estimar-se, enfebrats de desig, posseïts per un anhel salvatge que els torba i segresta. Intenten alliberar-se per un moment d’eixe deler que els sotmet. Aspiren a incloure en el record la visió de la mar i les dunes que els envolten, però és inútil. Astorats, captius de la febra que els venç, arrapen la sorra amb les puntes dels dits i assumeixen la seua condició de presoners d’una pulsió que els aclapara i els manté tibants, vibrants, vius.