Desig salobre

Les ones exhalen el seu últim alé que es diposita sobre la seua pell en forma de vaporosa escuma. Els granets de sorra ensucren els seus cossos de pigues daurades, i ells, famolencs i assedegats, només esperen el moment de recórrer-ne cada pam per poder apaivagar l’avidesa que els inunda. Descompten els segons que els separen d’assaborir el seu gust salobre mentre invoquen les profunditats més inabastables de la carn. És així com els agrada estimar-se, enfebrats de desig, posseïts per un anhel salvatge que els torba i segresta. Intenten alliberar-se per un moment d’eixe deler que els sotmet. Aspiren a incloure en el record la visió de la mar i les dunes que els envolten, però és inútil. Astorats, captius de la febra que els venç, arrapen la sorra amb les puntes dels dits i assumeixen la seua condició de presoners d’una pulsió que els aclapara i els manté tibants, vibrants, vius.