La vivenda és sòbria

No me pidan poemas de amor cuando quiero cantar la verdad, es la vida la que hay que enfrentar. Yo no puedo esconderla en la flor.            Alí Primera, cançó Esconderse en la flor, disc Volumen 2.

La vivenda és sòbria, humil, eixuta. Es divideix en tres estances: la sala d’estar-dormitori que presideixen uns espartans llits de fusta, la cuina que acull un ennegrit foguer amb un cabàs de llenya als peus i el jardí on les gallines rastregen el terra a la recerca d’algun gra amb què omplir l’estómac. Al fons, uns frondosos plataners camuflen la dutxa i el comú.

La casa és a Primavera del Ixcán, al departament del Quixé, a Guatemala.

primavera_ixcan

Una família camina pels carrers de Primavera del Ixcán. Agost de 2010.

I des d’aquell discret habitatge una pregunta ens interpel·la: si aquestes modestes possessions són suficients. Però, suficients per a què? Per a no sentir-se pobre, per a conrear unes mínimes aspiracions o per a no desitjar emigrar? I de la mà d’aquests dubtes arriba la pregunta fonamental: si disposar d’aquesta exigua vivenda és just quan a no massa quilòmetres, i, sobretot, arreu del món, milions de persones malbaraten menjar i diners.

Aquest debat però, és terriblement aniquilat per l’última baula del colonialisme global: la televisió. Sembla una afirmació ximple, quasi innocent, o potser demagògica; però no ho és. A Primavera del Ixcán el subministrament elèctric va arribar entre 2009 i 2010, i amb ell, la gran estrela del confort occidental, l’epicentre de l’oci i del goig mundial, el foc al voltant del qual arraulir-se en el segle XXI: el gran aparell catòdic. Una ferramenta polida. Un preciós anticonceptiu de la diversitat.

xiquets

Dos xiquets a un carrer dels afores de Primavera del Ixcán. Agost de 2010.

I així, de la mà d’eixe benefactor dispositiu arriben a Primavera del Ixcán les imprescindibles pel·lícules de sèrie B nordamericanes i mexicanes. Obres d’art de la narrativa cinèfila que inventen ciutats farcides de cotxes a tot gas, edificis vertiginosos i dones amb pits edènics. Pel·lícules que aclaparen, obnubilen i enganxen: pura addicció. Com evitar, per tant, quedar fascinat? Sobretot quan a l’altre costat de la pantalla hi ha les cases amb sòl de terra i parets de fusta i els camps de dacsa on doblar el llom.

I com a resultat d’aquesta inconjugable contraposició, només resten dos opcions, i que a la fi són la mateixa: l’assimilació o l’emigració. Qualsevol espai d’autoestima, i per tant, de formulació de propostes pròpies esdevé castrat per la fecunda creació televisiva.

Però aquesta realitat no ens hauria de sorprendre. A pocs centenars de quilòmetres de les nostres cases, al Magrib, les teulades malviuen infestades per la plaga de les antenes parabòliques que s’enlluernen amb Europa. Això sí, arribats a aquest punt no serem tan hipòcrates com per contradir l’existència del somni europeu o estadounidenc i, sobretot, com per negar que la seua pervivència té fonaments sòlids: aquells que naixen d’una repartició on nosaltres en tenim molt, ells en tens poc, i, si a nosaltres ja ens va bé així, perquè hauríem de canviar res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s