Resseca

La casa és vella, resseca, amb la pintura escatada. La sorra s’amuntega a la porta. Els pins, convalescents, agonitzen de lumbalgia; i arreu, un polsim de salabror ho esmicola tot. El rellotge, mandrós, s’alenteix. Mentrestant, una ombra de depressió turmenta el caminant.

Qui visitarà la casa les feridores vesprades d’hivern quan el vent arrape els arbres malalts de tanta nostàlgia?

I què dir dels apartaments ferestegs? Qui els visitarà les devastades vesprades d’hivern quan el vent desesperat udole pels cantons?

Aleshores tot serà grotesc, brut, humà.

Anuncis