A la casa tot ha esdevingut petit i tendre, extremadament suau, com un cant de xiuxiuejos que et bressola, acull i acarona; com si la remor de la mar s’hagués arrecerat al sofà decidida a prometre viatges infinits. Com la galta de la petita que devora hores de son com sols ho fan els infants.
A la casa, ara tot són carícies, mans de sucre i besos al coll com gotes d’aigua. Un vernís de color ametla ompli cada mil·límetre, i per moments, sembla que el capvespre vaja a germinar en qualsevol racó.
Esguards 