Mobilització ciutadana

“Què és el que hauria passat si una desena, o una vintena part, o fins i tot menys, dels ciutadans que hui dissabte es manifesten contra el tancament de RTVV s’haguessen acostat al Centre de Producció de Programes de Burjassot divendres de matinada o de bon de matí?”

Aquesta és la pregunta que un ciutadà em plantejava dissabte durant la protesta contra el tancament de Ràdio Televisió Valenciana. Segurament, si hagués estat així, el final de RTVV hauria estat diferent, ja que el Partit Popular en seria coneixedor, i s’ho hauria repensat un parell de vegades abans de moure fitxa.

“Si un cinturó ciutadà d’un miler de persones hagués envoltat l’edifici de RTVV la policia no hauria entrat, o com a mínim, les imatges, i per tant, la repercussió i el simbolisme dels esdeveniments haurien estat altres”, afegia este ciutadà.

El cert és que divendres a les cinc de la matinada, cinc hores després de l’inici de les operacions per al tancament de les emissions de RTVV, a les portes del Centre de Producció de Programes de Burjassot hi havia poc més que una cinquantena de persones, i d’elles, la gran majoria eren treballadors. A dins de l’edifici, més d’un centenar de periodistes, càmeres i tècnics, junt amb alguns polítics i dirigents sindicals, intentaven mantindre la flama encesa de la televisió pública, esperant potser, que la ciutadania es mobilitzés per a fer-los costat. Cal dir ací, que aquesta reflexió no pretén confrontar el suposat coratge d’uns treballadors davant una ciutadania teòricament passiva. Al voltant de la plantilla ja han parlat molts altres articles que han sabut traçar els contrastos i dibuixar-ne els clarsobscurs.

I és que només que s’haguessen mobilitzat uns 1.000 treballadors, per no comptar els membres de les delegacions de Castelló i Alacant, així com els de la ràdio, i els que viuen molt lluny de Burjassot o amb obligacions familiars inexcusables, la imatge hauria estat ben diferent. I si a este miler s’hagués sumat un altre de ciutadans, potser les imatges i la interpretació política de les mateixes, hauria estat un altra.

En el cas del tancament de RTVV, els valencians sempre podrem adduir la intempestivitat de l’hora pel que fa a la matinada, i les obligacions laborals pel que fa al matí, així com que molts no s’havien assabentat. Però és que a l’àrea metropolitana de València viu un milió de persones, i clar, que ni un miler de ciutadans es mobilitze… Tots som coneixedors que molts valencians, després de tants anys de malifetes, em permetreu l’eufemisme, no senten seua RTVV, i que a molts altres, no els importa massa la pèrdua del servei públic; però és que estem parlant de la mobilització d’un miler de persones.

L’argument de la intempestivitat de l’horari també trontolla perquè la poca presència ciutadana durant el tancament de RTVV no és una illa en un oceà de mobilitzacions col·lectives. Les protestes dels membres de la Plataforma d’Afectats per les Hipòteques per a impedir els dessallotjaments de moltes persones sense recursos no reben allaus de ciutadans disposats a construir un cordó que protegisca les vivendes. Com tampoc van ser milers els ciutadans de València que es van traslladar al barri del Cabanyal per a oposar-se als enderrocs que vulneraven la legalitat. No cal recordar ací, el succeït amb l’oblit dels familiars de les víctimes del metro.

El moll de l’ós, i aquest és l’objecte d’aquesta reflexió, és que la ciutadania continuem esperant que els governs ens resolguen els problemes, i així deuria ser, però és innocent obviar, alguns per desconeixement i altres per interés, que en la majoria de casos els governs executen les seues polítiques en virtut d’interessos propis.

Hi ha ciutadans que es manifesten els dissabtes de vesprada amb l’absoluta convicció que la seua mobilització no serà escoltada. Hi ha altres que no fan ni això, i que només es queixen al caliu del sofà de casa. Hi ha altres que prefereixen fer-ho al bar, això sí, amb una cervesa a la mà que acompanye una exagerada indignació.

No serà en este article on s’afirme que la desinformació i la desmobilització han sigut un fruit que ha caigut del cel, i que no són la conseqüència d’un esforçat treball per part dels poders econòmics, polítics i mediàtics, però potser sí caldrà concloure que si els ciutadans no estem disposats a trencar certes barreres i a implicar-nos més enllà de les manifestacions, podrà haver-hi canvis, però tal vegada sols seran epidèrmics.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s